Ministres integristes

Personalment, les declaracions del ministre de l'interior espanyol, Jorge Fernández Díaz sobre la seva posició en contra dels matrimonis homosexuals per tal de garantir la continuïtat de l'espècie humana no m'han xocat. Segurament tampoc no han agafat molt desprevingut a qualsevol persona antitaurina, acostumada a veure com una suposada i sobtada preocupació (ecologista?) per la supervivència d'una espècie serveix d'argument per tal que des d'una posició de poder i plena de prejudicis, menystenir els interessos bàsics de certs individus.

No crec que facin falta esmerçar moltes línies per fer caure les posicions procedents de l'integrisme catòlic, i més tenint en compte que fins i tot el seu propi partit ha desacreditat les seves paraules. El que sí em preocupa, i molt, es que un ministre d'un estat democràtic pugui posar per davant els interessos de la seva religió per damunt dels de la ciutadania.

Frank de la Jungla i la Fundació Mona

Sempre he estat bastant reticent a veure documentals d’animals, on sovint la visió antropocèntrica del fil argumental tergiversa la realitat, arribant al punt d’interpretar la Teoria de l’evolució de les espècies com una transformació amb una finalitat per si mateixa o a canvis fruit de la voluntat pròpia dels individus d’una espècie, amb frases al més pur estil Pokemon com “aquesta granota ha desenvolupat uns colors tan vius per tal d’espantar els depredadors”

Les necessitats de millorar l’audiència d’aquests espais han generat l’aparició de programes com “El último superviviente” on el presentador, conegut amb el nom de Bear Grylls, s’endinsava a la selva per recordar-nos que l’ésser humà encara és capaç de matar, explotar i utilitzar per el propi gaudi sense cap mena d’escrúpol la resta d’animals i medi, vagi per on vagi, a qualsevol racó de món, o l’actual versió espanyola anomenada “Frank de la Jungla”.

Aquest últim programa, farà una visita a la Fundació Mona, segons informa la pàgina web de l’organització per tal de “apropar la fauna de la península i sensibilitzar sobre la tinença de mascotes exòtiques”. Reconec que per aquest tipus d’organitzacions l’accés als mitjans de comunicació sol ser limitat es viu cada oportunitat d’aquest tipus com una forma de promoció, i especialment en cas d’un programa en una cadena d’àmbit estatal  en prime time, però no tot s’hi val, la imatge dels animals que donen aquest tipus de programes està molt lluny de la que promou el moviment dels drets dels animals (i fins i tot m’atreviria a dir, del moviment ecologista). Crec sincerament que l’activitat de la Fundació Mona (www.fundacionmona.org) es mereix un tractament amb més respecte, pels seus beneficiaris i pels que li donen suport. 

De prejudicis i similituds

Avui estava revisant un article que vaig escriure fa uns mesos sobre l’ascens del feixisme a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Hi ha el següent paràgraf:

[...] juntament amb el bombardeig de campanyes de comunicació agressives que es van llançar durant aquest període van facilitar la manipulació de milions de persones. És important tenir en compte la fortalesa i intensitat d’aquesta manipulació ideològica, que no només va afectar a la població analfabeta, sinó també va saber convèncer (tot i que no a tots) els intel·lectuals de l’època.

La ideologia feixista, que posa èmfasis en la superioritat moral de la pròpia raça en detriment de les altres va aconseguir que part de la població alemanya reduís el seu cercle moral, provocant que la vida de les persones fora del grup no tinguessin cap valor i poguessin ser massacrades sense cap objecció moral (o fins i tot al contrari, entenent-ho com una millora de la raça).

Si ara substituïm les paraules específiques que fan referència al règim feixista i ho reemplacem per la problemàtica especista obtenim el següent:

[...] juntament amb el bombardeig de campanyes de comunicació agressives que es van llançar durant aquest període van facilitar la manipulació de milions de persones. És important tenir en compte la fortalesa i intensitat d’aquesta manipulació ideològica, que no només va afectar a la població analfabeta, sinó també va saber convèncer (tot i que no a tots) els intel·lectuals de l’època.

La ideologia feixista especista, que posa èmfasis en la superioritat moral de la pròpia raça espècie en detriment de les altres va aconseguir que part de la població alemanya humana reduís el seu cercle moral, provocant que les vides de les persones dels animals fora del grup no tinguessin cap valor i poguessin ser massacrades sense cap objecció moral (o fins i tot al contrari, entenent-ho com una millora de la raça).

Crec que les conclusions son òbvies.

Interpretacions esbiaixades

Les imatges dels marines nord-americans orinant damunt de cadàvers de persones d'origen afganès (talibans, segons alguns diaris arriben a especificar) han donat la volta al món. Els mitjans de comunicació i l'opinió pública, han criticat durament aquest vídeo, arribant a demanar responsabilitats penals pels autors, ja que la profanació de cadàvers és un crim de guerra.

Ens hem passat per alt un aspecte fonamental: davant d'una imatge que recorda tristament a les fotos de caçadors amb els seus trofeus de caça ens hem oblidat a veure la foto completa i plantejar-nos que uns soldats han matat a dues persones. Desconeixent la situació real del cas, ni preguntant-nos les possibilitats de detenció per tal de ser jutjats, ni si van tenir assistència mèdica en cas de resultar ferits durant l'atac,... ens preocupa tan sols que després s'hi orinin damunt.

D'alguna manera, Estats Units ha aconseguit normalitzar les seves accions de guerra. Qualsevol atac, qualsevol assassinat queda automàticament justificat sense passar ni per l'opinió pública ni per un sistema judicial internacional independent. La sortida a la llum d'aquests vídeos és una oportunitat que té una vegada més l'administració americana per rentar-se la cara investigant l'autoria d'aquest acte deplorable i desviar l'atenció a la població dels problemes reals d'estar en una guerra.

Nota: Per veure la imatge comentada:
http://www.ara.cat/mon/estats_units/pentagon-exercit-afganistan-guerra_0_626337441.html

Perquè m’ho prenc tot tan a la valenta?

Perquè tenir un plat de carn davant em provoca (curiosament cada cop més) una incomoditat que fa que m’aïlli de la conversa de la taula? I perquè aquesta incomoditat es converteix en tristesa i decepció amb les persones que estimo?

En tots aquests anys no he après a assumir que m’envolto d’explotació animal. El cert és que tampoc no ho he intentat, ja que no crec que tindria conseqüències molt positives pels animals i tampoc crec que sigui capaç de fer-ho. Però el fet és que encara avui em sorprèn veure el que compra la gent en les parades dels mercats, veure els carros de la compra dels supermercats o demanant a un restaurant. És una petita decepció que t’emportes dia a dia, de forma continua, només pel sol fet de sortir de casa...

Per analitzar aquesta incomoditat puc fer la reflexió des d’un altre punt de vista: com reaccionaria la resta de la gent si per exemple, em posicionés a favor de la superioritat de la raça blanca i inclogués en el meu dia a dia discursos i activitats que fomentessin el racisme? Amb tota seguretat, deixarien d’incloure’m en els seu grup, i amb raó. Així, si tots estem d’acord que l’especisme té les mateixes arrels que el racisme, perquè estic tan convençut que aïllar-me de segons quines persones no és la millor solució?

Segurament la resposta la trobem a fets com el suport legal i l’acceptació de la societat en la lluita contra alguns tipus de prejudicis, suports que de moment no té el moviment per l’abolició de l’especisme, i alhora en la necessitat de relacionar-nos en societat.

Però aquesta resposta no em soluciona el meu problema: vull estar còmode amb la gent que m’estimo. Alguna proposta?

Un cafè amb sal

L’origen d’aquest Bloc es troba en diverses converses de cafeteria amb amics amb els que comparteixo l’experiència d’intentar viure dins de la nostra societat respectant els drets de tots els animals, fet que no sol ser gens fàcil.

Apropiant-me de les aportacions d’aquests amics, ens trobem en un moment que si bé és cert mai havíem tingut tantes facilitats per ser vegans, amb l’obertura de botigues i restaurants especialitzats, els ànims s’esgoten. La il·lusió de canviar el món fent d’activistes pels drets dels animals en alguna organització ja es va esfumar fa uns anys, convertint-se en decepció que s’agreuja de mica en mica quan t’adones que fins i tot en el teu entorn més immediat (familiars, amics, parella, ...) tothom segueix ancorat en la comoditat social que envolta l’especisme. Alhora, a mida que van passant els anys i t’allunyes de l’adolescència, la societat deixa de perdonar-te el que considera extravagàncies fruit d’un idealisme que només es permet a la joventut i intenten sutilment a normalitzar-te.

Tot i això, les ganes continuen, i la funció d’aquest Bloc és compartir vivències, pensaments, opinions o el que sorgeixi procedents d’aquesta lluita diària, que moltes vegades no puc expressar simplement perquè sé que la resposta no serà de comprensió sinó que ha arribat un moment que com a molt aspiro a un silenci incòmode del meu interlocutor.